I va decidir marxar...

Pere Alcoverro Folqué

Tant Pelegrí de cal Llibertari com Carmeta de ca l’Esperança van nàixer en divendres, quan al poble subsistir era complicat i molta gent passava gana. Pobres! No sabien que el destí els tenia preparat un guió estrafolari, on estava escrit que la desgràcia —de ben joveneta, a ella— i un cop d’estat —a tots dos— els arrabassaria la jovenesa i que quan, refets de la barbàrie de la guerra i dels infortunis, el destí els va voler aparellar per compartir il·lusions i fills, un cobdiciós sense escrúpols els va impedir estar junts.

I va decidir marxar… és un relat que es mou entre els límits de la ficció i la realitat, al voltant de Carmeta i Pelegrí. Viuran moments de lluita, injustícia, engany, crueltat, dolor, desconsol, dol, resignació, venjança, passió, tendresa, volença, amistat, patiment, desesperació, infern… Sobretot, patiment. Carmeta i el patiment es van fer companyia des del dia que ella va vindre al món. Potser per això li va ser més fàcil prendre la decisió més amarga de la seua vida.

Pere Alcoverro Folqué

Pere Alcoverro Folqué (1951), benifalletenc de naixement, rasquerà d’adopció. Inadaptat social encara per polir, es considera home de món, bon paio, autodidacte, activista pacifista, contestatari a qui li haguera agradat ser Carrasclet. A banda del que li va ensenyar son pare i el títol de batxillerat superior signat pel colpista Franco, sap de quasi tot sense cap títol de res. Quan de jove li va arribar l’hora de treballar, va fer-ho a llocs diversos amb més pena que glòria, fins a situar-se en una multinacional on, a còpia d’esforç i seny, va arribar a ser alguna cosa. Acompanyat de la família, després d’unes quantes mudances anant d’aquí cap allà —creuant fins i tot el Mediterrani per aterrar a la vora de Cartago durant quatre anys i de tornada parant a Lisboa i Porto durant dos—, per mèrits propis va obtenir el títol de pensionista. Actualment, com que el camí comença a fer pujada, ha decidit anar descarregant la motxilla. I va decidir marxar… és el primer intent seriós de buidar-la. El desig és que no sigui l’últim.